Nascudes a través d’una llarga evolució del llatí, les llengües romàniques són cosines. L’occità inclou 6 grans dialectes : alvernès, gascó, llenguadocià, llemosí, provençal i vivaroalpí. El català, per la seva banda, es parla a França, Espanya, Andorra (l’única llengua oficial) i Itàlia.
Prosperitat
A l’edat mitjana, l’occità era la llengua de les principals obres literàries, com ho demostren els trobadors. El català es va convertir en la llengua de govern i creativitat.
Ordenança de Villers-Cotterêts
El 1539, el rei Francesc I va imposar el francès com a llengua oficial del dret i l’administració, substituint el llatí. Aquest és un pas important en el moviment d’afrancesament forçat.
Tractat dels Pirineus
El 1700, el nord de Catalunya va ser annexionat al Regne de França. Arran d’això, Lluís XIV va decretar la prohibició oficial de la llengua catalana.
Decadència
La política d’unitat nacional i l’escolarització massiva i obligatòria en francès van fomentar la conversió lingüística. Va anar acompanyada d’estigmatització social i política. A partir d’aleshores, la llengua materna va ser amagada o avergonyida, i la transmissió familiar es va veure greument obstaculitzada.
Renaixement
Felibrige, occitanisme polític, professionalització, renaixement cultural… L’occità es va estructurar, ensenyar i adaptar als desenvolupaments tècnics i socials, igual que el català. Aquest últim va ser la llengua oficial de la Catalunya republicana el 1932. Prohibit de nou per la dictadura franquista, va esdevenir llengua cooficial d’Espanya el 1978.
Llei Molac
El 2021, aquesta llei té com a objectiu protegir i promoure el patrimoni immaterial i la diversitat cultural que representen les llengües regionals. També fomenta el seu ensenyament i ús en els serveis públics.
